L'api pertany a la família de les Umbel·líferes, també anomenades Apiàcies.
Es tracta d'una planta amb una tija buida i cilíndrica marcada per uns solcs profunds del que brollen nombroses fulles.
Quan la planta és jove, es tallen les penques, es renten i s'embutxaquen sense deixar al descobert els extrems superiors de les tiges.
Si es deixa créixer de forma natural, aquestes penques adquireixen un color verd fosc. En estat salvatge creixen al llarg de les rieres i en llocs humits.
Si procedeixen de cultiu, solen blanquejar durant les etapes finals de creixement. Per a això es cobreix la planta de manera que només les fulles reben llum. En aquest cas, les penques són de color verd clar.
Les fulles tenen un sabor molt intens, acre, lleugerament amarg i agradable. El gust de la tija és més suau i té un cert toc anisat i una textura cruixent. El blanqueig, a més d'eliminar el color verd, també redueix notablement el gust amarg.
En gastronomia, s'utilitza com a condiment i com a verdura o vegetal per afegir a les amanides. També es pot incorporar a brous, sopes i salses. Aquesta planta, en estat silvestre, es considera nadiua de les regions mediterrànies i de l'oest asiàtic.
Era molt utilitzada pels grecs i romans però més aviat com a condiment. Al reconèixer les seves propietats saludables, a l'edat mitjana es va millorar el seu cultiu i productivitat i des de llavors el seu desenvolupament ha estat constant.
En l'actualitat l'api és molt cultivat a les regions temperades de tot el món, en particular a Europa i del nord d'Amèrica.

VARIETATS
L'api té poca diversitat, amb un nombre restringit de varietats. La principal diferència es centra en el color del producte final, classificant-se en dos grans grups: api verd i api blanquinós o groguenc. Les varietats verdes necessiten la pràctica de blanqueig si es vol obtenir penques blanques, cosa que no requereixen les varietats grogues.
Verds: són varietats rústiques, de fort creixement i més fàcils de conrear. Entre les més utilitzades destaquen: D'Elna, Pascal, Repagar R., Florida i Utah, entre d'altres.

Groguenques: el seu cultiu resulta més difícil, encara que són més apreciades en els grans mercats. Aquestes varietats es blanquegen per si soles: Blanc de Perpinyà, Celebrity, Golden, Light i Dore Chemin són algunes de les més comunes.

PROPIETATS NUTRITIVES
Tot i que l'api no és una font important d'energia, el seu consum és saludable i refrescant pel seu contingut en aigua, sals minerals i vitamines diverses. Per tant, es pot considerar el api com un aliment regulador per excel·lència.
Després del cogombre, l'api és l'hortalissa de menor valor energètic. La varietat de vitamines (alfatocoferol o vitamina E, beta-carotè o provitamina A, vitamina C, folats ...) és àmplia, encara que la quantitat d'aquests nutrients és insignificant si es compara amb la mitjana de les hortalisses. El mateix passa amb la fibra, de la qual l'api és una font discreta.
La majoria de propietats dietètiques i terapèutiques que s'atribueixen a l'api es deuen a seu oli essencial, que conté, entre altres compostos, apiol, limonè, psoralens o apiina. Aquest últim abunda més en les fulles i és responsable de l'olor característica de l'api.
La seva riquesa mineral es reflecteix en l'abundància de potassi en la composició, així com en quantitats notables de sodi i discretes de calci, magnesi i zinc.
El potassi, molt present en l'api, és un mineral necessari per a la transmissió i generació de l'impuls nerviós i per a l'activitat muscular normal. A més, intervé en l'equilibri aquós dins i fora de la cèl·lula.

Amb el patrocini de